No pots visualitzar l'ojecte flash Has d'actualitzar el teu navegador el més aviat possible.
No pots visualitzar l'ojecte flash Has d'actualitzar el teu navegador el més aviat possible.

Inici | La revista | Edició digital 

La revista

 

  Sumari             

 • Portada
 • Editorial
 • Noticies breus
 • L'AVE i la Sagrada Familia
 • Espai de fotografia
 • Coll de la Ganga - Romanya / Terme costaner de Calonge / Sant Antoni
 • En Pere i en Pau / Flor de tardor
 • Petit homenatge......................
 • Mossèn Josep Plaja i mateu/ Recordem que...
 • Cartes al meva nèta i al meu nèt/ Pagesos de Remença
 • el temps a casa nostra / petit relat / Raco de cuina
 • Gerontologia
 • Contraportada

 Petit homenatge......................             

 

Petit homenatge a un gran músic

JAUME ESTEVE I HOMS

 

 

RECORDANT Jaume Esteve i Homs

(En Met Refilaire)

 

Ja fa més d’un any, concretament el dia 17 de setembre de l’any 2006,va morir a Calonge, la població on havia nascut, el músic i compositor Jaume Esteve i Homs.

En Jaume, en el món sardanista i musical, era conegut popularment com en Met Refilaire.

El seu instrument a la cobla era el tible. El dominava a la perfecció i quan tocava a la plaça, dalt dels empostissats o als escenaris fent concerts, era l’admiració de tothom qui l’escoltava.

En la formació d’orquestra tocava el saxo i el clarinet.

Havia nascut a Calonge el 9 de febrer del 1913. Va morir donç a l’edat de 93 anys.

La seva vida i la seva professió l’havien portat a ésser component de diverses formacions musicals.

Quan tenia 15 anys, ja tocava a la cobla de Calonge. Del 1947 al 1950 va ser a les files de la Principal de Cassà. També va formar part dels conjunts musicals Melody i Mendoza de Figueres, així com de l’orquestra Carbó de Santa Coloma de Farners i més tard, de la Maravella de Caldes de Malavella. Fou fundador de la Costa Brava de Palafrugell l’any 1956. Juntament amb el seu germà Juli, fou un dels fundadors de la cobla Ciutat de Girona l’any 1975.

Com a compositor va escriure diverses sardanes . Alguns dels títols són: A en Gendrau de Calonge, L’Anna Maria i la Montserrat, L’amic Sandra, La font dels capellans, Laura, etc.

El dia del seu enterrament, a l’església de Calonge, plena totalment d’amics, músics i sardanistes, en el moment de l’acomiadament, enmig d’un silencia absolut, vam poder escoltar una gravació de la sardana En Met Refilaire que el mestre Emili Joanals li va dedicar en vida i que tantes vegades havia interpretat. Aquesta gravació que vàrem poder escoltar havia estat interpretada per ell mateix.

Sempre el tindrem en la nostra estima i al nostre record.

 

 

Amadeu Cuadrado.

Músic representant de la Cobla Baix Empordà de Palamós

 

 

EL.. DISCRET  PRÍNCEP DEL TIBLE

 

Si al mestre Viladesau se’l va batejar com El Príncep de la Tenora per la seva magistral manera d’interpretar-la, no amb menys mèrit crec que Jaume Esteve i Homs podria ésser considerat com El Príncep del Tible, ja que dins el món de la música se’l coneix com un dels millors intèrprets d’aquest instrument que hi ha hagut.

Amadeu Cuadrado, músic també, fa una breu però exacta introducció de tot el que va ésser en el món de la música Jaume Esteve, company seu, però amb edats diferents, i a qui va tenir la sort d’escoltar i conèixer-ne de ben a la vora la vàlua professional.

Jaume Esteve  sempre va ésser un home senzill i discret i amb un gran talent per a la música. Com molt bé diu Amadeu Cuadrado,  als 15 anys ja va formar part de la formació musical de la Cobla de Calonge amb el seu company i amic, també calongí, Ricard Viladesau .

Les vides d’aquests dos grans músics podríem dir que van anar paral·leles quant al talent, encara que enfocades  de maneres diferents. Els dos es van moure sempre dins el mateix món, “ la música “, però en tot moment van seguir camins oposats.

Mentre el gran mestre Ricard Viladesau, amb un talent inqüestionable, es projectava,  promovent la seva persona i música, amb l’egocentrisme propi del que sap que ho fa bé, que va saber introduir-se als llocs i en els moments clau on es reconeixia tot el seu talent, creatiu i interpretatiu alhora i tot això el va afavorir per projectar la seva imatge i música arreu de Catalunya com –per a mi– el millor compositor de sardanes que mai més hi haurà, Jaume Esteve interpretava dins l’orquestra el tible, el clarinet i el saxo com un músic més del grup del qual formava part, alhora que discretament componia sense fer gaire soroll.

Jaume Esteve era cisteller d’ofici i tenia una gran habilitat per empeltar i sovint  se’l requeria per fer-li consultes justament d’aquest tema per salvar fruiters i ell sol·lícitament ajudava altres persones a aconseguir que la difícil tasca de l’empelt sortís perfecta.

Jaume Esteve va dedicar la seva vida a les seves dues passions: una era la música, que el va portar a recórrer diferents indrets de Catalunya i de l’estranger viatjant i portant la seva música dins l’orquestra. Va recórrer diferents indrets de la geografia, on va gaudir i va actuar en llocs de categoria en què només les grans orquestres tenien accés. Es pot veure en les fotografies que la Carmen, la seva filla, ens ha deixat, a partir de les pistes on actuava i de la gent elegant que ballava gaudint de la música que interpretaven en la gran orquestra Malavella. Els músics  d’aquesta formació musical vestien amb una elegància que ens recorden les pel·lícules americanes de Xavier Cugat i altres bones i grans orquestres que hi ha hagut al llarg de la història.

Les seves actuacions solien ésser elogiades als diaris italians, francesos, com excel·lents intèrprets, de bona música.....

I l’altra passió de la seva vida era la seva família, la seva vida a Calonge, on era feliç anant al camp a passejar, treballant a  la vinya, anant a caçar, a buscar bolets i compartint amb el seu únic germà, Juli –també músic– tot el que feia. Els dos havien actuat plegats en concerts a les mateixes formacions musicals o en diferents i sempre els va unir un gran vincle de confiança i afecte.

A Jaume Esteve  el recordo com un home de caràcter afable i rialler, sense  petulància. Mai va fer ostentació d’aquest do que posseïa, ni va amagar que fos fill de Calonge, perquè en aquells moments la gent de poble no tenia “gaire categoria “. “Culonge de les Gavarres” era un poble petit, un xic de pagès.  En Jaume, en canvi, se sentia calongí i se n’enorgullia. Sempre va viure a Calonge, a la mateixa casa,  al carrer Puigtavell, amb la seva dona, envoltat de la seva filla, neboda, néts, els veïns i amics. .....

 

Cati Jiménez Vila

 

APRENDRE A ESCOLTAR

Parlar d'educació musical és parlar de la construcció d'un pensament abstracte íntimament associat a la pulsió emocional a través del fet auditiu.

Dit així podria semblar una comesa d'abast difícil, però, com en qualsevol altre llenguatge, només cal una experiència precoç, continuada, sensorial i lúdica per assegurar la immersió lingüística que, amb la corresponent sedimentació, bastirà una correcta i completa aprehensió del fenomen musical.

El recorregut d'aquell qui haurà de comprendre i interpretar el fet musical ha d'estar, doncs, alimentat per models d'escolta i una estimulació auditiva rica, selectiva i de qualitat. Cal aprendre a escoltar, és a dir, defugir els bombardeigs sonors indiscriminats i escoltar i viure molta i molt bona música per consolidar una educació que, com que serà inconscient, esdevindrà profunda. Més profunda com més associada al plaer hagi estat l'escolta i menys contaminat amb didàctiques alienes a la idea musical hagi estat el desenvolupament d'aquest plaer auditiu.

Alhora, i per reforçar o provocar aquest recorregut, és important poder viure el fet musical com a agent actiu, és a dir, experimentant el plaer de l'expressió musical a través de la interpretació.

En aquest sentit, l'experiència vocal contribueix decisivament a integrar el fet musical amb la mateixa naturalitat que ho fem amb la llengua materna. D’una banda, reproduir el model de la veu cantada és a l'abast de qualsevol infant: només comporta una certa dosi de memòria i d'intuïció musicals (que també cal treballar amb un bon model), però no en canvi el domini de cap destresa tècnica ni lectora específica. D’altra banda, el fet d'esdevenir instrument i alhora intèrpret potencia la capacitat expressiva, atès que la veu és l'eina musical més íntimament lligada a la pulsió emocional i, per tant, la més efectiva per comprendre el llenguatge musical en una edat en què la capacitat d'abstracció encara s'ha de desenvolupar.

Escoltar, tornar a escoltar, cantar, escoltar allò que cantem, cantar allò que escoltem, ballar allò que escoltem, tocar allò que escoltem, escoltar allò que toquem..., aquest és l'equipatge que acompanya l'aprenent de músic...                                                     

Allò que som i sabem (musicalment parlant) és allò que hem sentit i en certa manera allò que hem sentit cantant. I quan utilitzo el terme sentir ho faig amb la doble accepció del verb: d'una banda, experimentar les sensacions i emocions que la intel·ligència musical permet desvetllar, i, d'altra banda, aprendre a escoltar, és a dir, treballar per despertar i desenvolupar aquest tipus d'intel·ligència a través de l'oïda.

Els qui practiquem la docència musical hem de fer l'exercici diari de recordar que no és possible abordar l'educació musical sense aquest substrat sensorial. Atès que aquest coixí cultural ha d'estar plenament integrat a la vivència quotidiana i s'ha d'edificar amb models d'escolta associats a l'entorn afectiu de l'infant, les mestres i els mestres de música hem d'identificar i intentar compensar la possible mancança d'aquesta vivència musical. Altrament, l'ensenyament musical es limita a treballar unes habilitats i unes destreses desvinculades de la idea musical que les justifica i, per tant, estem treballant per a l'aprenentatge d'una llengua morta. Alhora, hem d'evitar que la complexitat de les eines emprades per a la correcta assimilació de la sintaxi musical ens condueixin a obviar l'essencial, a acomodar-nos en un laberint de recursos i a construir una entelèquia.

Però, per sobre de tot, com a especialistes, hem de contribuir a recordar i difondre la idea que aquesta experiència sensorial del fet auditiu es nodreix necessàriament de la voluntat individual, política, social i mediàtica d'integració vivencial del fet musical i, per tant, pertany a tothom.

Altrament, podem caure en l'autocomplaença d'haver aconseguit que una rara espècie de docents, els músics, dotin els nostres infants d'un estatus cultural, això sí, molt apreciat, però ben estèril, que només els capacita per a una acrobàcia tan inútil com seria, per exemple, obligar-los a comunicar-se en sànscrit per anar a comprar el pa.

És, doncs, responsabilitat de totes les persones adultes que, en un àmbit o altre, contribuïm a formar els nostres infants, que desenvolupin el gust musical, entenguin la música com un valor artístic i, sobretot, la identifiquin com una llengua viva, amb tot el potencial comunicatiu i expressiu que la defineix.

         

 Mariona Vila Blasco



Per Equip de La revista  · 04/04/2008